Lleig

Avui el nen anava d’excursió. Gairebé mai m’he esperat per dir-li adéu quan surten camí de l’autobús i sempre li va bé però avui m’ha demanat que em quedés: Sispli, sispli, sispli mama!!! He pensat que la feina podia esperar 10 minuts i he acceptat la invitació però arribat el moment,

h e     M    A      R        X           A            T.

Ho he fet a contracor però ja havien passat aquells 10 minuts que havia calculat i allà no hi havia mares, ni pares, ni autobús… He pensat que potser marxaven més tard o havien canviat de plans. Poc probable. M’he centrat en escoltar la ràdio per no sentir la veu que m’anava dient Segur? Li has dit que t’esperaries… Tan, tan, tan important és el que has de fer com per dir que Sí i fer que No?

20 minuts després arriba el primer vídeo al grup de WhatsApp de les famílies. Molt de rebombori, parelles de nens i nenes somrients i xerraires camí de l’autobús, mestres posant ordre… El meu també va parlant, amb els ulls com taronges mirant a banda i banda. La seva mama tramposa no hi és. M’ha fet mal, suposo que a ell també. El càstig diví per no complir la meva paraula m’acompanya intermitentment tot el matí. Ja sabem que poden sorgir imprevistos, que no sempre surten les coses com les hem planejat, que està bé aprendre a acceptar les circumstàncies… Però ha estat lleig.