Sóc de les que si els nens diuen una paraula malament els responc o els comento o el que toqui però dient allò correctament. A vegades els deixo estar però normalment intento que sàpiguen com ho haurien de dir. Reconec que últimament, a vegades, em faig la boja, perquè ja no són tan petits i sento aquella allorança de tots el que et diuen Passa tan ràpid! Fa quatre dies eren uns bebès i mira-te’ls, més als que jo! Doncs això. M’encanta quan el nen diu Cotxe Descatotable, Aniversitat, Xixihuahua, Morits, Barrear (que és el seu Mezclar parlant en castellà)… Algunes les ha heredat de la germana que ja sap dir-les i quan el sent a ell somriu. Suposo que com veu que no li dic res ella també fa com si res.
Què estrany deu ser quan els teus fills ho saben dir tot. I no només això, quan deuen parlar que no saps ni el que diuen, o no t’interessa gaire el que els agrada, ni acabes d’entendre el que els fa gràcia. Un munt d’evidències de què et semblen massa grans. M’imagino la barreja d’orgull i satisfacció amb el sospir resignat. Carpe diem.
Els més guapos del món 