Al nen li agrada comunicar-se. Té una necessitat imperiosa del contacte visual, les complicitats, explicar-te coses, el que pensa, preguntar-te i aprendre a través de la conversa. Sovint em fa pensar que quan creixia a la meva panxa passàvem pràcticament el dia sencer a la ràdio. Estic convençuda que sentir veus a tota hora, música, desconeguts que comentaven la suite gegant a la que vivia… Segur que això també l’ha fet com és. D’aquells vuit mesos se’n va endur l’habilitat de saber escoltar i sobretot, la de ser un bon conversador.
Fa uns dies va venir a dormir a casa la filla d’una amiga. Els nens també són amics. La seva gran té 16 i el petit 13, es duen 10 anys amb els nostres però no els importa gaire, s’ho passen bé i riuen molt. La meva gran està enlluernada amb el noi, i el nen amb la noia.
Sabem que l’adolescent no s’aixeca de gaire bon humor però el nen no es resisteix.
– I tu ara vas a l’institut?
– Sí
Ell se la queda mirant com dient Ja està? No m’expliques res més?
Hi torna:
– I t’agrada l’institut?
– Depèn.
– T’ho passes bé?
– Hi ha dies que m’avorreixo una mica.
La té al sac.
– A tu t’agrada la guarderia?
Sap parlar, sap escoltar, ara només falta que aprengui a gaudir del silenci. Encara que sigui molt de tant en tant.
Els més guapos del món 