Sempre he presumit que no tinc jet lag o com a mínim el meu cicle circadià s’adapta ràpid al nou horari. Em desperto a la matinada, vaig al lavabo i torno a dormir. Un luxe que funciona sempre que no comparteixi habitació amb els nens. Llavors és una altra cosa.
Sopem ràpid a l’hotel i anem a dormir. A quarts de deu de la nit hora local ens fiquem al llit. Estem esgotats i caiem fulminats. A les 4 de la matinada els nens es desperten. Pel seu cos són les 10 del matí. Han carregat bateries i estan plens d’energia.
– Anem a esmorzar?
– Encara no, és de nit.
– Jo tinc gana!
Els tornem a explicar que la terra gira, que a Barcelona és de dia però aquí encara no… Convencem a la nena que torni al llit i intenti descansar una estona més. El nen insisteix que vol dormir amb mi. Fem canvi de llit. Noto la pesantor dels ulls i un sotrac:
– Mama, vull llet!
– Només tenim llet freda. En vols?
– Nooooo, freda no! L’escalfes?
– És que aquí no tenim res per escalfar la llet.
– Jo no vull estar a un hotel, vull una habitació amb un microones! Baixem al restaurant?
Li explico que tothom dorm, mirem per la finestra per comprovar que efectivament és negra nit i sembla que està mig conforme. Ara sí, és la meva, l’abraço, el tapo i descansa amor meu.
– Mama, jo vull que sigui de dia!
No pot ser, no fa ni 5 minuts que m’he tornat a dormir.
Ha estat un bucle infinit fins les 7 del matí. Una tortura que per sort no s’ha repetit. L’excitació, l’esgotament del viatge i les poques hores que han dormit han estat l’antídot perfecte. Per fi he pogut gaudir del meu no-jet lag i he dormit 9 hores d’una tirada.
Els més guapos del món 