La meva filla és bona.
Sí, a vegades porta la contrària, sovint hem de recordar-li que baixi el volum, molt de tant en tant fa la guitza al germà, l’hem castigat algun cop i sap fer-se la sorda com tots els nens però, per sobre de tot, té bon cor.
Ella és la que quan tornes del metge pensa a preguntar-te què t’han dit, la que agafa una manta per tapar el germà si s’adorm al sofà, és la que et pregunta com t’ha anat el càsting o l’entrevista de feina. Ella és la nena que amb 5 anys t’abraça fort quan nota que no estàs fina, la que sap demanar perdó mirant-te als ulls i la que t’explica per què s’ha enfadat.
Nosaltres li transmetem uns valors i intentem que sigui bona persona, però hem de reconèixer que ens ho posa tan fàcil que les nostres aportacions tenen poc mèrit. Sap fer feliç a qui té aprop i li surt de forma natural. És una loteria, toca el que toca. A nosaltres ens va tocar la grossa.
Els més guapos del món 