Estic a una botiga amb la meva mare i els nens. Portem una bona estona i va per llarg, hem dut unes làmines i estem triant els marcs. Al darrera hi ha una parella amb un gos. És un salsitxa, els meus preferits. Els nens demanen permís per tocar-lo. Els amos que són simpàtics i sembla que els agraden els nens, els expliquen que es diu Fredy, el que li agrada, Millor que us olori primer i després ja el podeu acaronar tranquils…
El nen tot i creure que vol ser veterinari no s’atraveix a apropar-se fins que l’acompanyo. En Fredy ens coneix a tots excepte a ma mare, la típica que ha de compartir un espai reduït amb una bestiola i prefereix esperar i deixar-los passar perquè Encara que no faci res… A mi em fa por…
Els nens ho proven:
– Àvia, vine a veure el Fredy.
– Ja el veig des d’aquí, és molt maco.
– I és molt suau! Vine!!!
– Ara hi vaig.
Els està enredant.
Acabem. És el moment de la veritat.
– Àvia vens a acomiadar-te?
Podria haver-se excusat però no, ha deixat que el gos l’olori i li ha tocat el llom!!!
Veure-ho per creure-ho. Increïble! M’hagués apostat qualsevol cosa a què la mare no tocaria mai de la vida un gos per més petit, tendre o indefens que fos. L’amor infinit cap als nens l’ha empès cap al salsitxa.
Quan els explico que és la primera vegada en 70 anys que l’àvia toca un gos, no s’ho creuen. Si fossin conscients del que implica la manyaga aparentment insignificant, fliparien, com jo.
Gràcies mama!
*Gos de Jeff Koons
Els més guapos del món 