La tornada

A les 6 del matí estem els quatre al cotxe i el maleter a reventar. Tenim per davant dues hores de viatge i amenaça de tempestes tropicals. Mirem a l’esquerra i veiem el sol, a la dreta i tenim la lluna. Els nens discuteixen per si un d’ells té més espai que l’altre amb el coixí compartit. Estan morts de son i no es poden ni imaginar la d’hores de viatge que els queden per davant. Avui és la primera vegada que els nens i jo som acomiadats, la mitja taronja es quedarà un parell de setmanes més, però treballant.

Estic convençuda que tindrem una bona tornada encara que vagi sola amb ells. Ens acabem d’acomiadar i estem a punt de passar el control de seguretat. El nen brama Tornem els quatre!!! Els quatre!!!

Falsa alarma. Dues hores amb el primer avió, tres hores d’espera pel segon i últim. El nen canta i li dic que baixi el volum. Una noia que està al darrera el defensa Deixa’l que canti, pobra criatura… Té raó, per sort de tant en tant algú fa que t’adonis que ets una exagerada. Quan entrem a l’avió els felicito, són uns campions que porten 12 hores dempeus, sense enfadar-se, acceptant el Puja cap aquí, passa per allà, espera un moment, no t’allunyis, no corris, parleu baixet, i el reguitzell de peticions/recomanacions que els faig.

L’avió és petit i té uns quants anys. Només una pantalla minúscula cada tres o quatre fileres. Es queixen. No és per menys. L’anada va ser en turista però més luxosa, els quatre junts, pantalles a cada seient, pel·lícules com Cenicienta o el curt de Frozen. No hi ha color. Ni espai. Ens movem en bloc, si un va cap a una banda, la resta també. Mama pipí! Au, els tres cap al lavabo de l’avió. Algú sap quants metres quadrats fa aquest cubicle? Fem torns. Primer el nen que té l’emergència. Aviso, Apreto el botó! Els dos es tapen les oïdes i miren cap a la paret. Em toca. Sort que hi ha un agafador, això és pràcticament impossible. Riem. I després intentem dormir.

Sóc una mena de muntanya a la que els nens s’enfilen. Un coixí gran per l’esquerra i tres petits per la dreta. Com poden pesar tant uns caps tan petits?! Quan passes sis hores de perfil subjectant dos caps només penses en l’aterratge. Arriba el moment. Els refelicito. Ni mitja queixa. Estem contents, estem a casa. O gairebé. Portem més de mitja hora confiant que la tercera maleta apareixerà, però no. Després d’una hora de cua ens confirmen que la maleta està a Nova York.

Ara sí, estem a casa. Banyats i amb roba neta. Ell com sempre es resisteix a dormir però finalment cau. Dormen plàcidament al sofà. Aprofito per buidar les maletes que sí que tenim i dormo una estona.

D’això fa una setmana. És increïble el poc temps lliure que tens quan treballes. Tot i així aprofito que encara no van a l’escola per passar les tardes junts. Dilluns vinent els dos a l’escola dels grans. Nou curs i moltes il·lusions.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: