Hem passat el cap de setmana a València a casa dels tiets i la cosina. Quan estem fent l’últim pipí abans de sortir el nen em diu que es vol quedar.
– Però hem de tornar a casa. Demà tens guarderia.
– Em vull quedar!
– Pregunta-li als tiets a veure si pots.
Es puja els pantalons i pregunta. Li diuen que per ells no hi ha cap problema.
– Mama, i quan sigui l’hora de dormir qui em donarà menjar?
– Nosaltres. Tu no pateixis que no passaràs gana – Li diu la tieta.
– I podré jugar amb les joguines de la cosina…
Somriu. La cosina que amb prou feines articula tres paraules seguides va darrera d’ell abraçant-lo.
– Doncs em quedo! Tu et quedes? – Li pregunta a la germana.
– Jo no puc, tinc casal.
– Sí, quedat! Pots quedar-te, tu ets una valenta!
– No, no puc.
– Doncs jo em quedo!
El tiet intenta convéncer-lo que potser hauria de marxar, que quan anem de vacances a ell li agradaria que li duéssim un regal i estaria bé que ell s’encarregués de trobar un cotxe per ampliar la seva col·lecció.
El nen l’escolta amb atenció. Es nota què està pensant: Ell necessita que jo marxi i m’ocupi de comprar-li un cotxe.
– Et sembla bé?
– Sí.
– I quan torneu de vancances quedem i me’l dones.
S’ha quedat conforme. Marxem. Estem a punt d’entrar al nostre cotxe. Veiem tres caps petits i unes mans enèrgiques que ens diuen adéu des del 10è pis. El nen es gira i comença a cridar:
– No et preocupis que et portaré el cotxe!!! Tranquil!!! Jo te’l portaré!!!
– El tiet estarà molt content quan li duguis el regal.
– Tu creus que m’ha sentit mama?
– I tant fill, i tant.
Els més guapos del món 