És la setmana de la matrícula a l’escola. El nen deixa la guarderia i al setembre comença curs a l’escola dels grans. Sortim de casa sense cotxet. No tenim pipus xumets. Bolquer només per quan ell dorm i biberó de tant en tant, després de sopar. Mengen el mateix que els adults. Es renten les dents. El Ratoncito Pérez ja ha estat a casa. Mai duem mudes. Només agafem tovalloletes humides, un descobriment a què no pots renunciar a partir del moment en què entra a la teva vida. Caminen sense cansar-se, sobretot ella. Es comuniquen a la perfecció. Interactuen, pensen, tenen opinions pròpies. Fan bromes. Es fan grans.
Un alliberament. Hem canviat els complements per explicacions i negociacions. No enyoro carretejar estris i aliments imprescindibles pels meus nens. Els explico un conte per dormir o me l’expliquen ells. Els 4 dormim nits senceres. Són capaços d’argumentar què els agrada o els molesta. T’intenten torejar cada dos per tres i, el que és pitjor, ho aconsegueixen més del que ens agradaria.
He oblidat com era adormir un nadó als meus braços. Petits, fràgils, amb aquella pell i aquella olor. Ara ella fa olor de colònia. Ell, sovint, olor de gatet. Cada dia més alts, més forts, més atrevits, més àgils i més hàbils. S’abracen. S’expliquen coses. Riuen. Riuen molt. I nosaltres. Els fills sovint ens fan millors persones, o ens fan creure que ho som. Gairebé tots ho intentem. Sense paraulotes, més educats, respectant semàfors, reciclant, esforçant-nos per ser raonables, comprensius, tolerants. Ells aprenen dels grans i els grans aprenem d’ells.
Els més guapos del món 