Només falta que ell es vesteixi. Primer intent:
– Vols vestir-te tot sol? Va, que ja ets molt gran…
Res.
– Vols que t’ajudi?
Res.
– Hem de marxar. Va, ajuda’m una mica.
– No, és pijama party.
– Avui no. La festa del pijama ja la vàreu fer, no es repeteix fins l’any que ve.
– No em vull vestir! Vull pijama!!!
– Vinga, que marxem. Ajuda’m.
– No. Amb pijama.
– Fill, hem de marxar. Si no em deixes que et vesteixi aniràs a la guarderia amb pijama…
– Vull pijama!
Només falta ell. Es fa tard. Fico la roba i les sabates a una bossa. L’agafo en braços. A ell i el seu pijama. Fa com si res. Deu pensar que m’estovaré a l’últim moment. Arriba l’ascensor. Tanquem la porta…
– No, pijama no!!! Em vull vestir!!!
– Em sap greu, ja no tenim temps per vestir, avui aniràs amb pijama.
– Nooooooo!!!
Plora. Sangloteja. Li cauen unes llàgrimes gegants. Segueix amb el Noooo!!! A casa!!! Pijama no!!! Vestir!!!
Ha arribat a la guarderia descalç i amb pijama. Allà l’hem vestit. Li hem explicat que és millor fer les coses sense enfadar-se:
– Jo tampoc tinc moltes ganes d’anar a la feina, però haig d’anar-hi. M’agrada més marxar de casa contenta… Igualment hauré de treballar, prefereixo fer-ho sense enfadar-me.
Sembla que està d’acord. Que millor dir la veritat sense inventar-se festes desitjades i intentar no posar-se de cul.
Hi ha hagut un moment que he dubtat si m’estava equivocant. Amb la parella ens hem mirat i he entès que faríem el que jo decidís. He agraït el suport. Si a sobre del festival que hem muntat has de sentir la desaprovació de l’altre, malament. Veurem què passa demà. Suposo que durant uns dies anirà com una seda. Espero que almenys hagi servit perquè tinguem uns matins menys turmentats.
Els més guapos del món 