Orgull d’última?

Avui he corregut a una cursa. Semblava poca cosa, 5 quilòmetres, 400 metres i poc desnivell. Creia que seria una cosa tranquil·la.

He estat l’última. L’última, última.

Tinc una barreja de sensacions, la satisfacció d’haver-la acabat i l’emprenyamenta de què una trentena de persones m’hagi passat la mà per la cara. És evident que eren bastant millors.

M’agrada guanyar. Mai guanyo corrent, corro per moure’m i perquè m’agrada. No cal ser la primera. De fet quan vaig a una cursa els nens ja saben que ho faré tan bé com pugui en la línia de trote cochinero. Però l’última??!!!

Tinc ganes d’arribar a casa i explicar-los que m’he frustrat, que siguin conscients que sóc imperfecta, que no tot em surt bé, que amb aquesta ràbia haig d’aconseguir esgarrapar mitges hores per sortir a córrer més sovint. Haig de posar a la pràctica les teories que els explico. Que almenys traiem profit de la decepció.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: