Passa el temps volant. La nena m’explica que al ball de final de curs faran la coreo d’Elsa i Ana.
– Saps que falta molt poc, mama? D’aquí a 20 dies fem la representació! Hi aniran els papes, les mames, i els germans.
– Però és a final de curs, no?
– Sí.
– Llavors falta una mica més. Primer ha de passar la Pasqua, després Sant Jordi…
– I ja?
– No. Després és quan marxo amb les meves amigues i després, just abans de Sant Joan, fareu el festival.
– Veus, falta molt poc.
Té raó. Falta massa poc. Han fet més de la meitat del curs. Ja hem preinscrit al nen a l’escola dels grans.
– I jo hi vaig?
– Clar, fill, hi anem els 4. Arribarem aviat per estar a primera fila.
Envejo aquesta incapacitat per saber com funciona el temps. Com seria tornar a viure sense saber què ve abans i què va després? Canta els dies de la setmana, sap que és primavera, que encara estem al març, però no sent que se li escapen els dies. Se’m barregen els cursos i tenim l’agenda plena fins a mitjans de maig. Tot va massa ràpid. Tan connectats, tan informats, tan ocupats, tants tans.
1 dia i farem com si el temps no importés. Preocupant-nos del més bàsic: dormir, menjar, moure’ns i poc més. Estant, gaudint del ralentitzador que tenen els dies de vacances.
Els més guapos del món 