Som diferents

Entro al lavabo i me la trobo mirant-se al mirall.
– Què fas?
– Res.
– Renta’t les mans que el sopar està a taula.

Arriba a la cuina amb un nou pentinat. Alabem la traça que té. Somriu satisfeta i agafa la forquilla. El nen està acabant i ella mira el seu reflex al vidre de la terrassa.
– Vinga, menja.
– M’estic mirant.
– Molt bé, doncs mira’t però menja.

Torna a estar embadalida contemplant-se.
– Saps què li passa a la gent que es mira tant al mirall?
– No.
– Que es tornen tontos. S’estan mirant i no veuen res més que ells mateixos. No s’adonen del que passa al seu voltant i es tornen tontos.
– Però només em miro el pentinat!
– I jo només t’explico el que els passa als que es miren a totes hores.

Crec que no l’he convençut. Reconec que exagero però em posa nerviosa aquesta fascinació pels miralls. Haig d’aprendre a contenir-me i a acceptar que som diferents. Ella és presumida i és una nena, no pel gènere sinó per l’edat. Jo sóc mare, poc presumida, i amb prou feines tinc temps per veure com vaig.