Dualitat

El mateix dia que la doctora li va donar l’alta a la nena, quan encara no sabíem que faltaven 5 dies perquè el nen també tingués la varicel·la, estava a punt de banyar-los, la nena deixa de mirar-se al mirall i em diu Mira mama!

La dent. Se li mou una dent!

– Se’t mou de veritat!!!
– Sííííííí
– Quina emoció!!!

Ens hem abraçat. El nen ens anava mirant.

– Què passa?
– Se li mou una dent. Cada dia se li moura una mica més i…
– I quan em caigui vindrà el Ratoncito Pérez i em deixarà unes monedes o un regal.
– Fa mal?
– No, no em fa mal. Vols tocar-la?
– Sí.

Què ràpid es fan grans. Acaba de fer 5 anys i el Ratoncito Pérez està a punt de venir a casa. Li va explicant al seu germà que a un capítol de Ben & Holly surt la fada de les dents. El pensament que se’m repeteix més cops al dia és Què macos són. Quina sort tenim.

Al matí següent m’aixeco i la trobo al menjador, sola, somrient, mirant la televisió.

– Què fas aquí sola filla?
– Ja no tenia son i m’he aixecat. He posat la tele i m’he tapat amb la manta.
– Com és que no ens has avisat?
– Perquè no feia falta…
– Tens raó, ja ets molt gran. Si un altre dia t’aixeques i necessites qualsevol cosa ens avises.
– D’acord mama.

Definitivament, es fan grans. És estrany aquesta barreja de sentiments, entre l’orgull i l’enyorança d’aquell bebè que ja no és, la meva nena petita que creix. Tindrà 30 anys i seguirà sent la meva petitona. Gran, cada cop més gran.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: