Aquest estiu el nen feia el pipí i la caca a l’orinal. Va fer 2 anys i va començar el curs. Llavors la cantarella va ser Orinal no. Al principi vàrem pensar que era l’adaptació, després vàrem veure clar que no volia créixer, no calia buscar més explicacions: Jo vàter no, sóc petit, pipí al bolquer.
Mica en mica hem instaurat l’últim pipí al vàter. Tots 4, aplaudiment i ovació inclosa si fa el riu.
Un dels primers dies es va seure duent el xumet. Mentre li dic Sense pipu…, intenta respondre’m i el xumet directe cap abaix. Em toca recuperar-lo però tot i així ric com la resta. Des de llavors cada nit ha repetit el seu Sense pipu que sinó parlo i cau al vàter.
Cada dia fins ahir. Avui els Reis es duran tots els xumets. Fa dies que li expliquem Deixaràs els pipus i et duran regals, ja ets un noi gran.
S’ha ficat al llit demanant el xumet però s’ha dormit. Unes hores abans han fet la migdiada. Els he fet una foto. L’última dormida amb pipu. M’he emocionat. El meu nen es fa gran. No dorm al bressol, sense xumet i a punt de dur calçotets. Està deixant de ser un bebè. Possiblement l’últim bebè de casa.
Els més guapos del món 
a casa passa similar amb la petita, que va deixar els bolquers però de xumet ni parlar-ne, ella es petita i el necessita (pero no el duu a l’escola) no em conseguit que regales els xumets al reis, provarem per l’aniversari que s’acosta