Cada dia el mateix ritual. Arribem al pati, ens situem davant la cua, petons i abraçades, que passis un bon dia i fins a la tarda. Els pares/mares que ja ens hem acomiadat ens allunyem una mica deixant una distància prudencial. Mentre esperen arrambats a la paret, potser parlen amb els companys, ens miren, ens diem adeu, algú envia algun petó… i arriba el moment de pujar.
La professora encapçala la fila. Tothom cap amunt, callats, i enmig del mutisme la nena trenca el silenci. Qualsevol excusa és bona, sempre assumptes parlats i controlats com Avui vens tu a buscar-me!, A la tarda em portaràs berenar, mama!!, Vens a buscar-me i després anem a música!!!, cada cop estan més lluny i se segueix sentint el seu espinguet, Mama, aquesta tarda em vens a buscar!!!!. Em fa gràcia, va dient i no només diu, espera que respongui, Sí, sí… D’acord… És molt important tenir a punt una resposta neutre per quan no tens ni idea del que t’ha dit, no fos cas que responguis sí a la proposta Em duràs galetes salades per berenar!!!!, i li portis un plàtan. Moure el cap en sentit afirmatiu i somriure, no fallen. Fins després! Passa-t’ho bé! Aquestes també són bones.
Fa dies la mare de l’Héctor em va dir Sabia que estaves aquí perquè he sentit a la teva filla. M’agrada. Cap nen ho fa. No s’acomiada per marcar la diferència, ho fa perquè li agrada. Està bé ser conseqüent. Espero que a mesura que es faci gran no perdi aquesta capacitat.
Els més guapos del món 