Falta poc perquè el nen faci dos anys. És fàcil deduir l’edat que té per l’aspecte i per com es comunica. Però el que el delata és la capacitat d’autoafirmació que està desenvolupant. Amb això ha estat bastant prematur. Fa temps que apunta maneres, gaudint amb els seus Nooooooo‘s constants. I ara ja està per guanyar un concurs. Quan se li creuen els cables, escalfa que surt, un crit dissuassori pels cobards que vulguin marxar, braços en mode ventilador i fent cercles sobre sí mateix:
– Nooooooooooooo, buahhhhhhhhh, no mama, noooooooo!!! Noi noooooo!!!
Diríem que aquesta és la base sobre la que va fent variacions.
Toca respirar profundament, buscar l’engruna de paciència que et queda i fer com si res. Faig tard per seguir l’estratègia Et despisto amb qualsevol tonteria i passo a la fase T’intento convéncer que pots fer qualsevol cosa millor que estar tirat a terra plorant desconsoladament. Però res. Adéu!!! Véns? Vols venir? I anar marxant girant el cap, no fos cas que fugís en direcció contrària o algú se l’endugués.
Abans patia. Amb la nena em semblava de mal gust que l’enrabiada fós a un lloc públic. Ara se me’n refot si munta el número. Reconec les mirades de complicitat, sé que se li passarà i acabarà venint. Potser s’estova quan intento abraçar-lo i li recordo que l’estimo. Gairebé segur que s’esperarà a creure que m’esfumaré… i llavors corre cap a mi. L’abraço, el consolo, Vinga anem a fer el que sigui… i batalla guanyada. Ell fent-se a si mateix i tu fent el que toca.
Els més guapos del món 
jajaja…la meva porta 6 mesos amb el no…i el te tant “per defecte” que li preguntes si vol una galeta i contesta “noooo….ahhhh si si si si”