101

Entrada 101 al blog.

El primer trimestre de 2013 un bon amic, un dels que pensa en tu perquè estiguis millor, em proposa fer un blog:
– Un blog és feina no pagada.
– T’obligarà a pensar, a escriure, a reconnectar-te…
– El que vull és una feina de veritat.
– Pensa-t’ho, si fas un tema nens o segueixes en la línia de l’Extraradi, barreja-ho, modernor i nens…
– T’agraeixo que em dediquis temps però de veritat creus que puc saber què passa al món estant a casa, amb els nens i amb esperit postpart?

En Jordi sovint pensa bé, per això no ho vaig descartar.
Fent de mestressa de casa, amb el nen prenent encara el pit, pots escriure sense problemes del que omple els teus dies fent esclusivament de mare: els fills. Quelcom vivencial, res d’anar a buscar l’últim bar amb menús infantils o el dissenyador que fa roba interactiva per la canalla.

Decidit.
Començo a entusiasmar-me.
En Jordi tenia raó, el cap em va a 1000 per hora.

De resquitllada penso en el pudor. On queda la intimitat? Però quina intimitat? Puc explicar al forn que el nen no fa caques; comparteixo amb altres pares la passió de son que ens posseeix; a la del super li pregunto per un llevataques potent, tardo 3 mil·lisegons en dir que els meus nens són els més guapos del món… I em preocupa seguir compartint això amb més desconeguts i coneguts? Ni de conya! El nom està clar, els meus i els fills de totes les cases sempre són els més guapos del món. Una veritat com un temple.

Penso, escric i estic reconnectada, gràcies al blog, als fills, a la parella i a amics dels bons, com en Jordi.