Sempre que truco a la meva mare em diu el mateix: Estava pensant en tu…
No li dic res però sovint em pregunto: Com pot ser? Si fos previsible amb les hores podria estar programada per dedicar-me un pensament en aquell precís instant, però no és el cas. Llavors? Estem connectades telepàticament i en començar a marcar el seu número rep una descàrrega que la indueix a pensar en la seva filla? Ha instal·lat càmeres a casa, al cotxe, als carrers, i em té controlada?
Res rocambolesc, és senzill. Ni invocacions, ni poders, ni superpoders. La mare sovint pensa en mi. Ho he vist clar menjant el iogurt. Remenant el sucre, amb el clinc-clinc de la cullera tocant el vidre… He pensat en la nena, l’he vist escurant i somrient, fent molt més soroll del que cal i dient Mama, mira com m’acabo el iogurt. Però aquest ha estat un dels molts pensaments que els he dedicat, a ella i al nen. I m’he sorprès, sóc la típica que s’acomiada dels nens i reconnecta amb la feina. Però tot i així m’han rondat pel cap, quan m’he trobat el xumet a la bossa; quan he vist l’entrepà que m’ha embolicat la nena; quan m’han dit Què cantes? I cantava Jane and Michael Banks; quan, quan, quan, quan… Molts quans. Qualsevol excusa és bona.
Els més guapos del món 