Avui ha passat el que havia de passar, el ritual de les nits de Rodríguez. Moments d’activitat nocturna en els que em pregunto per què no busco una feina on hagi de viatjar.
Mitjanit. Concentrada davant l’ordinador. La nena es desperta:
– Mama, vull dormir amb tu.
Tanco el portàtil i me la duc al llit. Respira profundament a sobre meu, ni en Harry Houdini podria escapar de tanta proximitat.
Sento al nen. Les 3h de la matinada. Comprovo que el llit d’ella està llest per retornar-la. La duc ràpid abans que el Mama bibi!!! desperti als veïns. Ell prèn la llet, està prou endormiscat com per tornar-lo al bressol.
La nena:
– Mamaaaaaaa…
– Vine a l’habitació…
Ella s’instal·la. Ell escura el biberó. Ronca. Tan bon punt el tapo amb la seva vànova:
– Mamaaaaaaa…
Els tres al meu llit. Ronquen profundament. M’he desvetllat. Ulls com taronges. Són les 4.40h. Em plantejo aixecar-me. Però no.
Sona el despertador. Dormim. Quan em desperto falta mitja hora per entrar a l’escola.
En moments com aquests dedico molts pensaments a les mastresses de casa de famílies nombroses i pare viatjant del segle passat.
Els més guapos del món 