– Quan sigui gran, l’any vinent, quant tingui 7 o 8… *
– Sí, filla…
– (…)
La percepció del temps sempre ha estat relativa però pels nens i pels primers anys de paternitat/maternitat ho és encara més. Perquè ells no entenen el temps com l’estipulem els adults i perquè per nosaltres els sentiments modelen calendaris i la intensistat accelera alguns processos.
Fets que demostren la teoria:
– En 4 anys he envellit més que en 10 sense fills.
– Quan t’estrenes com a mare és tan increïble que sembla impossible sentir tanta felicitat en només 24 hores.
– Els primers 40 dies no arriben mai i quan la quarentena és un fet t’adones que és una invenció d’homes.
– Les seves abraçades i petons sempre duren massa poc, fins i tot quan t’omplen de baballes.
– Veure’ls patir es fa innecessàriament etern.
– Nits consecutives sense dormir per reclams i plors són tortures que res tenen a veure amb les festes acabades amb xocolata amb xurros i ulleres de sol.
– Trajectes de 5 minuts caminant (amb nens) es converteixen en travesses de dificultat mitja-alta.
– Es fan grans massa aviat i per tu sempre són els teus petits.
* La nena té 4 anys.
Els més guapos del món 
molt cert! Avui m’han dit “dema quan dormim i ens aixequem i sorti el sol ja anirem a…” (falten dies però sempre es anem a dormir i ens despertem el dia que jo vull jajaja…o quan el dia següent de l’aniversari et diuen “quan faci 5 jo vull…” (i també acaba de fer 4) i sembla que falti molt pero ha passat un segon i ja te quatre anys!!
Tal qual 🙂