Estem al parc. Una nena que no coneixem baixa del gronxador petit i s’asseu al banc amb els pares i un globus de la Peppa Pig. Els meus s’abalancen als gronxadors. El nen al petit, la nena al dels grans. Tan bon punt s’asseuen la desconeguda comença a bramar. No calla. Cada cop amb més insistència: Gronxadoorrr! Els pares no li diuen res. Nosaltres seguim amb la nostra conversa. Penso que si no calla li proposaré al nen que baixi perquè pugi la nena dels nassos. La desconeguda està a punt d’explotar, corre directe cap als gronxadors.
A càmara lenta: el pare l’agafa, la mare s’espanta, obre la mà, la Peppa aprofita l’oportunitat i s’escapa, vola, la nena ho veu, crida, crida, crida, crida!!! La mare surt disparada, la meva filla segueix gronxant-se, està a punt de tocar els núvols, la mare passa per davant, xoca amb el gronxador i la nena, segueix el seu camí, salta per recuperar a la Peppa, la desconeguda no calla Peppa! Peppa! Peppa!, la meva s’agafa fort a la cadena, el cop brusc rectifica la trajectòria, ha anat d’un pèl que no caigui, la mare ni s’immuta, han perdut la Pepa. El nen diu Peppa! George! Grrrrr!, la nena va explicant La Peppa va a la lluna! Mira com vola!… com més diu més plora la desconeguda. Ni una disculpa ni un Estàs bé? a la nena. Hem perdut de vista a la Peppa. La desconeguda segueix desconsolada. Nosaltres marxem.
Els més guapos del món 