El nen ha après a fer petons. Ha tardat una mica però ha valgut la pena esperar.
Quins petonarros, quanta decisió, quina força i què molsuts quan t’esclafa amb les galtes.
No sempre li ve de gust repartir petons a tort i a dret però quan està predisposat ens aprofitem. Intentem no atabalar-lo i seguim cert ordre: Què em fas un petó? I a mi? A mi també, oi? Deu pensar que no n’hi ha per tant però és que els fa tan bé…
La millor és la nena: A mi em farà més petons, jo sóc la seva germana.
És una bona recompensa pels inconvenients inicials de deixar de ser filla única.
I sí, ell també la prefereix a ella. Que espavilats que són!
Els més guapos del món 