Abraçats

Feia temps que el nen i jo no estàvem tanta estona abraçats. Està malalt. M’he quedat amb ell a casa.
Grip intestinal: vòmits, cagarrines i febre. Està pàlid i ensopega, té menys gana i l’humor tocat.
Assegut a sobre meu, s’arrapa ben fort i em  mira com dient Apropa’t, però Si estem a punt de traspassar-nos!. Es fa el desentès i m’estreny més fort. L’aigua d’arròs i les manyagues són el que més el curen.

La vida està mal muntada. No tinc temps per avorrir-me amb els meus fills. Treballo massa dies i quan estic amb ells cal fer el sopar o recollir o mirar per què el telèfon vibra constantment.

Deu ser veritat que és millor oferir-los qualitat que quantitat? O això és un invent de les últimes generacions de pares/mares per sentir-nos menys o gens culpables?
No importa, seguiré estant massa poc amb ells. De res serveixen tantes preguntes.
Aprofito que està malalt i quiet. Seguim abraçats. Ell es cura i jo feliç cuidant-lo.

Imatge d’Ashley Percival.