Les claus

És un matí diferent, estic sola amb els nens. No és habitual però no ha de ser un problema.

8.25h. Els nens i jo a la porta de l’escola.

8.30h. Entrem.

8.40h. El nen i jo a casa. Canvi de bolquer, ho deixo tot preparat al rebedor i agafo les claus. Ui, les claus. No estan al seu lloc. Tampoc estan a la butxaca de la jaqueta, ni a la bossa, ni a la taula, ni al lavabo, ni al cabàs dels bolquers. Respiro profundament. Miro al nen. No em vull imaginar que ell les ha agafat. Regiro la jaqueta, la bossa, miro a la nevera, a dins de la carmanyola i em temo el pitjor. El nen em mira i somriu. Per més que combini tot el que sap dir, quatre coses, no traurem l’aigua clara d’on estan les claus. Jo com si res. Fill, has agafat les claus? Somriu. Sí? A on estan? Les claus?

M’arrossego per terra, miro a sota el sofà, a sota el llit, a dins de la cuineta, a les escombraries, al bidet, al lavabo, a la banyera, al calaix de les galetes… res.

9.10h. Estic desesperada. Sense el clauer amb les claus de casa i les del cotxe no anem enlloc. Taquicàrdies. Penso. Si duc el nen a la guarderia caminant i agafo el transport públic arribo a la feina a les 11h! Podria plorar però torno a preguntar al nen: Has vist les claus fill? Fes memòria. Crec que el miro massa fixament. Plora. Que l’agafi. Junts tornem a buscar les claus.

9.15h. Truco per dir que arribo tard. El nen rellisca, m’ajupo i allà, sota el gos de vinil, a la caixa dels llibres: les claus.

IMPORTANT: Recordem que el nen arriba a tot arreu, ho agafa tot i és imprevisible.