M’he canviat les ulleres. Són grogues. Fa més de deu anys que la noia de l’òptica em coneix. Sap què m’agrada. També sap que tinc fills i que dormo poc, tot i que per saber això només cal mirar-me, contenta però esgotada.
Raonament compartit: si fas ulleres millor amb ulleres que t’animin.
L’adquisició ha coincidit amb una tongada de virus. Nen amb tos, congestió, roncs, vòmits, quatre dents noves i febre. La nena de moment s’ha salvat. Creuem els dits.
Les nostres nits són un festival. Tan se val l’hora a la que et fiques al llit, quan estàs a punt de desaparèixer comença la tos. Obres els ulls i esperes… més tos, sembla que li ha caigut el xumet. Plora? Falsa alarma. Cinc minuts. Plora. T’aixeques, li poses el xumet i tornes al llit. Dorms. Plora. No calla. T’aixeques. Deu tenir gana. Biberó de farigola, la llet fa mocs. Accepta l’engany. Se l’acaba. S’arrauleix. Succiona el xumet. T’aixeques amb compte. La tos dels CO_ _ONS! S’ennuega. Vomita mocs, farigola i la llet de fa dos dies. Calma.
Ell dorm i nosaltres amb la baieta. Fem més farigola per si un cas. Només són les dues. Les properes quatre hores són una gimcana: plors, febre, paracetamol, no li agrada, fàstics, tos, vòmits, aigua, pijama net, baieta, dormim una mica, es desperta, no vol estar sol, tres al llit, puntades de peu, està inquiet, més tos, somiqueja… s’adorm. Dormim.
-Mama… tinc pipí!
La nena.
-No tinc son.
–No fotis. És MOLT de nit encara, hem de dormir.
-És igual que sigui de nit, NO TINC SON!
Falten quaranta minuts perquè soni el despertador. Veure un 6 al rellotge em mata. El crit de No tinc son ha despertat el nen. La resignació pot més que la son. Els quatre al sofà. La nit, per sort, ha acabat. Comença el dia. Que no ens passi res.
Els més guapos del món 