És una llàstima que no tinguem records dels nostres primers anys de vida. Oblidem els petons, les carícies, les manyagues, les abraçades, totes les coses maques que ens diuen… També és una pena que a mesura que ens fem grans estiguem menys petonejats, menys acariciats, menys amanyagats, menys abraçats i amb prou feines tinguem temps per dir-nos coses maques.
Suposo que l’amor que ens han donat els nostres pares i el que nosaltres donem als nostres fills no es perd, el duem a sobre, ens ajuda a crear vincles, a sentir-nos segurs i estimats, no ho recordem però ho hem sentit i ho hem gaudit. És un privilegi estimar i ser estimat.
Els més guapos del món 