Ahir em vaig ficar al llit a les 21h. Feia quinze minuts que els pollets dormien. No podia més. Tenia una migranya insuportable, un ull amb conjuntivitis, les cervicals destrossades d’aguantar nens pels castellers i els gegants de la Mercè.
Va ser una molt bona decisió. La d’anar a dormir d’hora. De tant en tant ho hauríem de fer. Renunciar a les nits. Decidir que no ens importa haver dedicat el dia a treballar, logística, manutenció i atencions vàries pels nens. Però costa.
És curiós que estar una estona sense fer res, seure al sofà, parlar amb la parella, mirar-la, mirar sèries, escoltar la ràdio sense que et canviïn el dial, pensar en les teves coses… són petits luxes. Això sí, he estat deu hores en posició horitzontal, amb una interrupció de trenta minuts (el nen tenia tos i gana) i una altra d’una hora (el nen s’ha fet pipí, plorant ha despertat a la nena que ha aprofitat per anar al lavabo i prendre llet). Tot i així m’he aixecat de bon humor, satisfeta.
Les gallines són llestes.
Els més guapos del món 