El nen menja molt bé. És una llima. Serà una ruïna. Però ara mateix és una sort. I un estalvi de temps bastant important.
Tenim diversos varems-experiències amb els seus àpats:
– L’estona que passem a un restaurant (servei ràpid) entre que porten la carta i els plats és més que suficient pel seu puré i el iogurt
– Endrapa un iogurt mentre la nena pren un batut (és ràpida, no respira fins que se l’acaba)
– Menja la fruita abans que la doctora acabi de passar consulta a la nena
– Es prèn tan ràpid 240 ml de llet que no tenim temps per fer res més
A casa hem establert algunes “normes” per no tenir problemes:
– El menjar que no sigui pel nen es manté allunyat d’ell
– Només li ensenyem el que sigui o sembli comestible si s’ho ha de menjar
Així evitem:
– Angoixes innecessàries perquè encara no pot menjar tot el que veu i vol
– Possibles accidents després de trobar-lo grimpant per cadires per aconseguir un bol amb cereals o les peres que la nena no s’ha acabat
Però tot això es queda en no res quan els avis estan a prop. Segons ells el nen sempre té gana i cal donar-li una mica del que tenen al plat: patates, sucre, nata, el final del cafè, una glopet de cava… al final, empatx assegurat.
Els més guapos del món 