He llegit a Perricatessen que a mitjans del segle passat existia una escola per a passejadors de gossos, la Jim Buck’s School for Dogs. El seu creador, en James A. Farrell, va convertir en professió el fet de passejar gossos.
No vull passejar gossos. Sobretot a nivell particular. Traduït, a casa no entra cap d’animal.
El nen comença a somriure i a emetre sons guturals quan veu gossos. La nena s’enganxa als aparadors de les botigues que tenen cadells. Amics i tietes han comentat més d’una i de dues vegades que havien pensat que potser podrien regalar un gosset o un gatet als nens. Després del meu NO rotund ho intenten amb tortugues i peixos. Jo inamobible.
Si volguéssim animals els tindríem. Sempre es pot canviar d’opinió però de moment ja tenim prou feina i responsabilitat amb els nens. No vull tenir més mal de caps logístics quan sigui l’hora de marxar un cap de setmana o de vacances. I què fa la bèstia tot el dia sola a casa? A qui li tocarà fer de Jim Buck no professional?
Animals? No, gràcies. Amb els fills estic més que servida.
Imatge de Perricatessen
Els més guapos del món 
Si vols et deixem un día el nostre “Cosmos”, cadellet de 4 mesos. 😉
I quan torni com omplim el forat que deixarà????
Millor anem de visita………………. i ja 🙂