He buïdat l’armari i les caixes de joguines. Demà vénen a casa amics de la nena. No estic abonant el terreny pel caos, al contrari, he buïdat per ordenar començant de zero. La caixa de les pintures, dels puzles, joguines desparellades, construccions, nines, cotxes, pilotes… és absurd però em sento millor si ho faig. Tinc la idea absurda que si tot està a lloc serà més fàcil reendreçar. Una tonteria perquè després d’un parell d’hores jugant sembla que hagi caigut un obús al mig de l’habitació. És evident que ells no es fixen com estava col·locat, només faltaria!
Abans d’acomiadar-se els intentem convèncer que recullin una mica. Estic segura que tenim una càmera oculta i algú s’ho passa bé a costa nostra: els nens canten “clean up”, animant-nos, perquè els grans ho deixem tot com si no hagués passat res. A mesura que es fan grans sembla que, a banda de cantar, fan alguna petita aportació, però es cansen molt ràpid. Aquesta és una de les parts que més m’agrada, quan comencen amb les excuses: “no puc seguir perquè estem parlant” o “marxo perquè algú em crida”.
Llarga vida a la Banda de l’Ordre.
Imatge dels artistes urbans Freaklub
Els més guapos del món 